L’explotació del jaciment salí de Cardona ha estat, des del neolític, una constant en les diferents formes que aquest territori ha anat prenent al llarg de la història. L’any 1912, però, el descobriment a Súria de l’existència de sal potàssica, va marcar un punt i a part en l’aprofitament d’aquest subsòl. A Cardona s’hi obriria una mina de grans dimensions, amb conseqüències econòmiques, però també socials, polítiques i culturals.
L’inici de tot plegat
L’any 1923, les Salines de Cardona van ser comprades per la societat Unión Española de Explosivos amb la intenció d’iniciar l’explotació de les sals potàssiques localitzades al subsol. En la seva fase inicial, entre 1926 i 1932, l’empresa va superar el miler de contractacions que no podien ser cobertes, ni de bon tros, per la mà d’obra local i que van suposar l’arribada d’un contingent de famílies vingudes d’altres regions d’Espanya. D’una població de poc més de 4000 habitants, es va passar a més de 6500, amb els conseqüents problemes urbanístics que això a comportar.
La solució inicial de les colònies
Tot i que en un principi l’empresa ja contemplava la construcció d’un parc d’habitatges suficient per atendre les necessitats dels miners i altres obrers contractats, la realitat va ser que aquesta demanda no va tenir mai prioritat. Primer es van construir les cases destinades al director, enginyers i altres tècnics empleats a la zona residencial de Els Escorials (1927-1928) i només a darrera hora es va entomar la resolució de la problemàtica generada per la tensió entre una demanda superior a l’oferta i un parc immobiliari caracteritzat per vivendes insalubre amb famílies amuntegades. Entre 1933 i 1963, la UEE havia de construir fins a tres colònies amb els noms d’Arquers, Aramburu i Manuela fins a sumar un total de 246 habitatges, que sempre van ser insuficients. La seva ubicació a la partida dels Arquers i la barriada de la Coromina responia a la proximitat als pous d’extracció de la mina i la fàbrica de tractament del mineral, però també a la voluntat d’aïllar el col·lectiu miner de la resta de la població per a garantir millor el seu control, en cas de necessitat.
La primera i més antiga de les colònies correspon a l’aixecada entre 1933 i 1934 a la finca dels Arquers, que desprès de successives ampliacions fetes fins el 1961, va arribar a sumar fins els 149 habitatges que aixoplugaven unes 800 persones (les altres dues colònies comptaven amb 97 habitatges). Des de bon començament, l’existència d’aquesta colònia va restar marcada per la manca de serveis com ara una xarxa d’aigua en boca als habitatges o equipaments educatius i sanitaris. En el decurs dels seixanta anys que va durar l’explotació de les sals potàssiques a Cardona, els Arquers van ser sempre una altra realitat, una altra Cardona allunyada de la del poble.
Més i més immigració
La incertesa política i social del període republicà i la guerra civil van donar pas, en els cinc anys posteriors a la fi del conflicte armat, a una reposició de la mà d’obra perduda, en molts casos integrada per republicans depurats pel règim pel seu activisme polític que cercaren a les mines de Cardona l’anonimat i una nova vida. La fi de la II Guerra Mundial, amb la derrota de l’Alemanya nazi, va suposar l’eliminació temporal d’un competidor en la producció de potassa, i a partir del 1946, la producció i demanda del mineral va viure un increment que es va reflectir en noves contractacions i, per tant, en un nou cicle immigratori caracteritzat per l’arribada de gent d’Andalusia, en especial del municipi d’Encinas Reales (Còrdova).
Les “barracas”
L’allau de nouvinguts aguditzà el problema de l’habitatge i comportà, a partir del 1950, l’aparició del fenomen del barraquisme amb la construcció il·legal, però consentida per l’empresa i l’Ajuntament de Cardona, de desenes d’habitatges sense les mínimes garanties urbanístiques i de salubritat. Vers 1958, un cens oficial comptabilitzava fins a 40 barraques, que aixoplugaven unes 200 persones, recompte molt a la baixa que pretenia dissimular la realitat miserable d’uns suburbis on les persones s’amuntegaven en condicions paupèrrimes. “Chabolas” de pocs metres que acollien vàries famílies, o petites habitacions amb sis o set menors amuntegats… Desenes de casos semblants en una dinàmica que es va perllongar fins ben entrada la dècada de 1970, amb les solucions implementades per l’Instituto Nacional de la Vivienda.
Fotos: Joan Ramonet
Si aneu al Parc Cultural de la Muntanya de Sal aprofiteu i visiteu l’exposició L’altra Cardona: “Las Barracas”. Barraquisme, lluita social i repressió política a la colònia Arquers (1934-1975), produïda conjuntament per l’Arxiu Històric de Cardona i Marc Ramonet, amb el suport del Memorial Democràtic i la col·laboració de la Fundació Cardona Històrica.
