Una broma dels usuaris de Google Maps han convertit l’edifici on va néixer Berto Romero a Cardona en un fenomen viral

El format obert de Google Maps permet que s’hi puguin afegir punts d’interès a petició dels usuaris, i això pot desencadenar casos curiosos. Feu aquest exercici: obriu el Maps, busqueu el Castell de Cardona, amplieu, i desplaceu-vos per la carretera que hi passa per sota, just a la intersecció amb el poble. No us costarà gaire trobar la “Casa del mejor humorista español”, o la “Casa Museo Berto Romero”.

Un emplaçament històric

Diuen que la Plaça de Santa Eulàlia de Cardona és la primera que hi va haver a la vila. Als peus del castell, és fàcil imaginar-la com a centre comercial, social i administratiu del poble primigeni, tot i que més tard aquest es traslladés a l’oest, als voltants del temple que van construir els mercaders.

Per la banda més alta, la plaça com a tal limita amb la carretera principal d’entrada a Cardona, la BV-3002, que fins aquell punt rep el nom d’Avinguda del Rastrillo, que un tram més enllà es converteix en Carretera del Miracle, però que allà mateix s’apodera del topònim de la plaça de manera, si més no, sorprenent. És a dir, tenim un tram carretera amb nom de plaça. El cas és curiós i sembla un caprici d’algú que, en algun moment de la història recent, se li va acudir que allò era una bona idea. Tota una premonició, potser.

La sensació a Google

Però si fem una ullada al Google Maps per veure què hi diu, aquest fet queda completament eclipsat per aquest altre “monument”, el “museu a l’aire lliure” que durant anys i panys ha passat desapercebut per als cardonins:
la casa natal de l’humorista Berto Romero.

Google Maps està replet de comentaris en clau d’humor sobre tot el que ofereix aquesta “casa museu” i ostenta una envejable puntuació de 5 estrelles. Una de les darreres ressenyes diu: “Si visites Europa, és imprescindible que coneguis aquest lloc. Increïble”.

Alberto Romero Tomás va néixer el 17 de novembre de 1974 al número 6 d’aquella estranya plaça amb forma de carretera. Era diumenge, i el mostatxo en blanc i negre de José María Íñigo passava la tarda amb les moltes famílies que ja podien tenir un aparell de televisor a casa, sense saber que una futura estrella mediàtica havia arribat al món.

L’edifici, als peus del turó coronat per la famosa fortalesa inexpugnable, suposem que va tenir la sort de quedar just al límit de les cases que es van enderrocar perquè feien nosa alprocés de fortificació del castell, als segles XVII i XVIII. Just al seu davant, durant el setge de 1711, els borbònics hi van obrir trinxeresi un xic més amunt, al baluard de Sant Llorenç, s’hi va viure una autèntica carnisseria.

I ja que parlem de carnisseries, traslladem-nos de nou a la primera plaça, la de veritat, on entre els segles XI i XIV hi havia el centre polític i administratiu de la vila, amb la batllia i la cúria. Als baixos, a l’anomenat Porxo d’en Soler, s’hi encabia també la Carnisseria del Crestó, on els carnissers hi arrendaven taules per vendre-hi els seus productes, però actualment hi trobem el Museu de Sal Josep Arnau, una espectacular col·lecció d’artesania feta amb el famós or blanc.

El naixement d’un mite

Però s’hi ens centrem en el nostre protagonista, resulta que just al costat, en uns baixos coronats per unes magnífiques arcades gòtiques, és on Berto Romero va fer les primeres passes en el món de l’espectacle.

L’any 1993, ell i quatre col·legues van formar el grup musical “Mundo Ñáñaro”, una formació d’un estil peculiar, barrejant tecno pop, rock simfònic, newage i altres subgèneres electrònics. El Berto cantava els temes que tenien lletra, i en els que no, agafava l’instrument que quedava lliure.

Uns anys més tard, el 1998, ell i el Paco Hernández van abandonar la formació per formar la companyia “El Cansancio”, la llavor de la seva carrera artística.

Així doncs, Google Maps no diu cap bestiesa: allà hi va néixer i viure en Berto Romero, just on, gairebé mil anys abans, també hi va néixer un poble. La casa en sí, un edifici de tres plantes de dos pisos i uns baixos no es pot visitar, però està envoltada d’història i d’històries. Ja que hi sou, no marxeu sense entrar al Museu de Sal, ni sense descobrir la capella de Santa Eulàlia i el seu passatge, sobre el que hi havia l’antic hospital de
pobres i pelegrins.

A més, si la botiga d’informàtica que ara ocupa el local és oberta, també podreu veure les arcades gòtiques sota les que el nostre gran humorista es va posar per primer cop davant d’un micròfon.