Un viatge en el temps per les antigues sales de cinema de la vila ducal
T’imagines viure en un lloc amb una sala de cine per cada 1.000 habitants? Doncs aquest paradís del setè art va existir al cor de la Catalunya Central. A Cardona, durant l’època industrial es van arribar a comptabilitzar una desena de cinemes i sales amb cinematògraf que van contribuir al lleure de la població cardonina. No totes van funcionar de manera simultània, però no creus que va ser fabulós?
Cardona sempre ha tingut una vinculació especial amb el cinema. Al marge de ser localització de produccions mítiques (Orson Welles i Daniel Craig, entre d’altres, han rodat a la vila ducal), Cardona ha professat històricament una gran passió pel cinema. Des de l’arribada del setè art a Cardona a partir del 1900, el so màgic de les bobines de cel·luloide va ressonar en nombroses sales de cinema. La febre del cinematògraf havia arribat intensament a Cardona.
Un viatge en el temps
La Fundació Cardona Històrica ha volgut recuperar la memòria d’aquella època a través d’un itinerari guiat titulat “La Cardona de cel·luloide” a càrrec de Pep Jové Company, besnet dels propietaris de l’Antic Cinema Modern.
La visita repassa les principals sales de cinema que van existir-hi: els Catòlics, la Sala Nova, Ca la Marieta Parentona, Fomento Cardonense, Els Radicals, Cinema Unió i el Cinema Modern. Revisitar aquests espais representa un autèntic viatge en el temps.
Molts d’aquests espais ara tenen un altre ús com, per exemple, la Casa del poble, també coneguda com “Els radicals”, que va ser l’epicentre del republicanisme a la vila. A l’actualitat, és la panificadora més gran de Cardona. Quan funcionava com a cinema, tenia una platea semicircular i petites llotges amb 6 seients cadascuna. S’hi projectaven pel·lícules com les de Fu Manchú i durant la pausa es repartia una panera amb fruits secs. L’únic que queda de l’antic cine és la petita porta de la guixeta.
El “Calín”, la joia de la corona
Un dels grans reclams d’aquesta ruta és la visita al Cinema Unión, també conegut com a Cinema Calín, pel sobrenom que duien els germans que el van arrendar. En aquest espai els assistents poden reviure les tardes de diumenge on el cine era l’únic entreteniment. Segons Pep Jové, “el diumenge era el millor dia. Els cardonins anaven a missa i aprofitaven que anaven ben mudats per anar al cine”.
Les parets encara conserven cartells clàssics com Cinema paraíso (1988), El fuera de la ley (1976), El árbol del ahorcado (1959) o Marcelino, pan y vino (1955). Poder asseure’s a les butaques de fusta és una experiència nostàlgica. Cada seient desgastat pel pas del temps evoca els records de les llargues hores de projeccions que havien captivat a generacions de cardonins. Els comentaris dels assistents referents al tresor amagat sota l’actual bar El Centru eren unànimes: “Aquest cine és una relíquia”.
De cinema a auditori
L’última parada de la ruta va ser l’antic cinema Modern, l’actual Auditori Valentí Fuster. En aquest espai es va realitzar el final de l’explicació i l’itinerari va concloure amb una petita exposició de material cinematogràfic.
Amb un relat ple de passió, anècdotes i recursos visuals com mapes antics i fotografies esgrogueïdes pel temps, Pep Jové Company va ordir un fil conductor que enllaçava el present amb el passat.
El públic es va deixar portar per la màgia d’aquells dies, on el cinema era molt més que entreteniment, era un punt de trobada i emoció compartida. Amb cada imatge projectada i cada història explicada, les sales es van impregnar d’una nostàlgia vibrant, recordant un temps irrepetible que va marcar la vida de moltes generacions. Així, els assistents van marxar amb la certesa que aquest llegat, tot i ser llunyà, continua viu en la memòria col·lectiva, com un fotograma inoblidable.
