La llarga història de la vila de Cardona ens ha deixat infinitat d’elements patrimonials dignes de ser estudiats, visitats i explicats. Molts d’aquests tresors es poden veure a simple vista, d’altres són preciosos racons mig amagats, però n’hi ha alguns que resten completament ocults, i el seu descobriment és un passaport per un viatge exprés a èpoques pretèrites.

És el cas de l’anomenada Casa Combelles, al carrer Major, que bé podria ser l’escenari d’una sèrie televisiva d’ambient victorià, d’aquelles que combinen luxe i misèria per narrar l’ascens i la decadència  d’una gran nissaga als segles XVIII i XIX. La casa és visitable en hores concertades gràcies a un acord entre la Fundació Cardona Històrica i la propietat.

L’edifici en sí, situat al número 17 de l’antic carrer Cavallers (ara carrer Major) és la unió de tres cases independents, entre el mateix carrer Major i el carrer de les Flors, i ens pot passar completament desapercebut si no fem l’esforç d’alçar la vista i fixar-nos en les façanes. En aquesta, mig esborrats pel pas del temps, hi podrem distingir elements decoratius entre balconades, escuts i pintures ornamentals que en algun moment indicaven que a dins hi vivia algú important.

Una nissaga benestant

Els Combelles van arribar a Cardona, provinents de França, a mitjans del segle XVII. Amb diferents oficis i matrimonis, les successives generacions de la família es van anar fent un lloc entre les classes benestants de la vila. El tercer hereu de la nissaga, en Domenec Combelles i  Clusa, blanquer i assaonador d’ofici,  fou qui va comprar la primera de les cases del carrer Major l’any 1729, i el seu fill Joan Antoni hi va afegir les altres dues al 1774 i 1793. Justament, aquest tal Joan Antoni Combelles i Farrés, va ser qui es va atrevir a utilitzar les rendes provinents dels oficis familiars per invertir en operacions financeres que el convertiren en un dels negociants Cardonins amb més projecció del darrer quart del segle XVIII.

Al travessar la porta del carrer ja veiem que es tracta d’una casa important. A banda de l’escala, ampla i senyorial, custodiada per dues columnes, hi podem veure una cavallerissa i un abeurador. A més, el terra d’aquesta entrada conserva el paviment original, segurament el que l’any 1799 va trepitjar en Domènec Combelles i Botines (fill de Joan Antoni i net de l’altre Domènec) després del seu casament amb la Teresa Merli, germana del prestigiós doctor Ramon Merli.

Aquest enllaç va significar, de facto, la unió de dues de les famílies més importants de Cardona i els voltants, i era l’inici d’uns anys d’esplendor per al cognom Combelles, tot i les desfetes personals d’alguns dels seus membres. La Teresa i en Domènec van tenir tres fills, de noms Ramon, Agnès i Maria, i és fàcil imaginar-se’ls empaitant-se al pati interior, el primer que ens trobem un cop creuem el rebedor de la primera planta. Un pati no gaire gran, però amb una lluminositat excepcional i l’impluvi, que assegurava l’aigua necessària per al dia a dia de la casa. Des d’aquí accedim a  la cuina, amb detalls francament curiosos, con un mosaic de Sant Antoni de Pàdua penjat sobre la xemeneia, o la cuina de llenya que el servei devia fer servir per als guisats del dia a dia.

La vida familiar dels tres petits Combelles va canviar radicalment l’any 1809, quan el pare i la mare van morir amb pocs mesos de diferència, víctimes de la febre groga. Els nens van quedar sota la tutela de la seva àvia, que també va morir a la tardor del mateix any, i per això la tutoria legal va recaure en el seu oncle matern, el prestigiós Doctor Merli, que es va convertir en administrador dels bens de la família fins que el Ramon va esdevenir major d’edat, als vint-i-cinc anys. El conegut metge segurament va incidir decisivament en l’educació dels tres germans, i en especial del Ramon, l’hereu de la casa Combelles.

Encara al  pati, que també fa de distribuïdor, i abans d’entrar a la zona noble de la casa, encara ens podem aturar a l’estudi-biblioteca,  on segurament el jove Ramon hi passava hores estudiant abans d’anar a estudiar a la Universitat de Cervera, on es va graduar de batxiller en filosofia el 1824. Tot i així, segurament influït pel seu oncle i tutor, va iniciar els estudis de medicina per llicenciar-se a l’edat de 27 anys.

Un any més tard, es casaria amb Rosa Casas, filla de Joan Casas i Villarubia, barceloní fabricant d’indianes, membre de la més alta burgesia de la ciutat i emparentat, per exemple, amb els Jover (Banca Jover) o amb el pintor Ramon Casas. En Ramon i la Rosa van tenir vuit fills, i tots plegats van néixer i créixer en el ja opulent casal noble familiar.

L’autèntic luxe conservat de la casa Combelles el trobem a l’entrar a l’ala nord de l’edifici, la que comunica amb el carrer Major. Després d’un petit vestíbul, on ja hi podem intuir una calaixera de factura certament distingida, entrem a l’àmplia sala menjador on la sumptuositat dels detalls ens acosta una mica més a la posició de la família. La pintura de les parets, les sanefes a tocar del sostre de gran alçada, i el mobiliari ens donen una idea de l’opulència amb que devien estar decorades la resta de les estances. En destaca un autèntic sofà victorià, fet amb fusta de caoba i encoixinat de color bordeus, i altres mobles sostinguts amb potes cabriolé, típica de l’època. Les calaixeres i els aparadors son de fusta treballada, amb incrustacions metàl·liques i amb superfícies de marbre.

Els estralls de la guerra

Tot i que pugui semblar que en Ramon Combelles podia viure tranquil·lament de les rendes de la fortuna i negocis familiars, el cert és que en fer-se càrrec de l’herència ja la va trobar lleugerament desmillorada, en part per la dubtosa administració que n’havia fet el seu oncle i tutor, motiu de certes tensions entre els dos. A més, en Ramon tampoc no va tenir la cura necessària per mantenir i augmentar el patrimoni familiar. Les despeses supèrflues i el descuit de les terres,  minvaven poc a poc la seva riquesa, però l’autèntic desastre per l’economia dels Combelles va arribar amb l’esclat de les guerres carlines.

En Ramon Combelles era partidari de la causa progressista, la de la reina Isabel, enfront de la tradicionalista defensada, sobretot, per la pagesia i el món rural, molt més conservadors. Independentment de la seva tasca política en favor del bàndol lliberal (va arribar a ser alcalde de Cardona), el que va destrossar la seva economia va ser el conflicte armat en sí, ja que moltes de les seves propietats foren atacades per carlins, al mateix temps que el bloqueig de subministres  van  deixar la vila en un “estat de misèria i abatiment difícils de  descriure”, segons va escriure ell mateix en una carta a les autoritats del país.

Un cop passada la guerra, Ramon Combelles, ja amb greus problemes de salut, devia passar llargues jornades a la seva cambra, una de les dues a que s’hi accedeix des de la luxosa sala-menjador. És una habitació força gran, i d’entrada hi veiem un parell de butaques d’aspecte victorià, amb la típica alcova, la petita estança mig independent on hi ha el gran llit de matrimoni, on segurament en Ramon va posar fi als seus dies, el quatre de gener de 1852.

Hi ha edificis i monuments que requereixen una esforç d’imaginació per poder entendre què hi passava al seu interior. No és el cas de la casa Combelles, el fet de no residir-hi durant molts anys, i la cura que n’han tingut els successius hereus (la línia Combelles no es trenca en cap moment, tot i que els actuals propietaris no se’n diuen), fa que ens trobem immersos en una autèntica reunió de la societat cardonina del segle XIX. Al votant de la taula, asseguts a al sofà victorià, repenjats a les calaixeres de caoba, hi veurem als personatges més importants d’una època cabdal de la història de la vila.  

La Casa Combelles no és només una construcció imponent al cor de Cardona, sinó un testimoni silenciós d’un passat que encara ressona entre les seves parets. Visitar-la és com travessar un pont entre segles, on cada detall, cada estança i cada història familiar ens parlen d’una època en què el progrés, el patiment i la bellesa convivien dins d’un mateix sostre.

Mantenir viva la memòria d’aquesta casa és, en definitiva, preservar un tros de la història de la vila, d’aquella Cardona que, malgrat el pas del temps, es manté present en els seus racons més genuïns.